La dièresi és un signe gràfic (¨) que s'escriu damunt la i i la u. Es fa servir en dos contextos:

Per indicar que cal pronunciar la u

Es posa dièresi per indicar que cal pronunciar la u en els grups -güe-, -güi-, -qüe-, -qüi-. Així, la u de guerra no es pronuncia, mentre que la u de llengües sí que es pronuncia.

Cal tenir en compte que la u dels grups -gua-, -guo-, -qua-, -quo- es pronuncia sempre i, per tant, no duu mai dièresi. Per exemple: obliqua, llengua, quota, aiguós no porten dièresi; en canvi, obliqües i llengües porten dièresi per indicar que la u s'ha de pronunciar.

Per indicar que no hi ha diftong

En situacions en què la i o la u formaria diftong amb la vocal contigua, la dièresi indica que la i o la u s'ha de pronunciar separadament de les altres, és a dir, en cops de veu diferents. Per exemple: en el mot fei-na, la i forma diftong amb la vocal precedent, i, com que no hi ha cap marca que indiqui el contrari, aquestes dues vocals es pronuncien en un sol cop de veu; en canvi, en el mot cafeïna, la mateixa combinació de vocals es pronuncia en dues síl·labes diferents (ca-fe-ï-na), i per marcar aquest hiat cal posar-hi una dièresi. Passa el mateix amb els exemples següents:

rai, ra-ïm
du-ia, con-du-ï-a
peu, pe-üc
rei-na, re-ï-na

Cal recordar que la funció de la dièresi no és marcar la vocal tònica, sinó indicar que dues vocals s'han de pronunciar separadament, en dues síl·labes distintes. Així, la dièresi pot coincidir amb la síl·laba tònica de la paraula (ra-ïm) o pot no coincidir-hi (tra-ï-dor).

En els casos que s'expliquen a continuació, doncs, apareix aquesta dièresi que indica que no hi ha diftong.

1. Les formes del singular i la tercera persona del plural del present de subjuntiu (i també de l'imperatiu, que es forma a partir del subjuntiu) dels verbs acabats en -ear, -iar, -oar, -uar, com ara crear, canviar, lloar, suar, porten dièresi:

cre-ï, cre-ïs, cre-ï, cre-ïn
can-vi-ï, can-vi-ïs, can-vi-ï, can-vi-ïn (noteu que amb el grup ii la dièresi es posa en la segona i)
llo-ï, llo-ïs, llo-ï, llo-ïn
su-ï, su-ïs, su-ï, su-ïn

2. La i de les terminacions -ia, -ies i -ien de l'imperfet d'indicatiu porta dièresi quan la precedeix una vocal àtona, i accent a la primera i segona persones del plural:

clo-ï-a, clo-ï-es, clo-ï-a, clo-ï-en (En canvi, la primera i segona persona del plural duen accent, clo-í-em, clo-í-eu, perquè quan es pot accentuar l'accentuació és prioritària sobre la dièresi.)

3. Els derivats de mots que porten dièresi. Per exemple, des-ca-fe-ï-nat porta dièresi perquè ve de ca-fe-ï-na, que també en porta.

4. Els cultismes derivats acabats amb els sufixos -isme, -itat, -itzar i similars porten dièresi en l'arrel perquè es trenca el diftong del mot primitiu en afegir-hi el sufix. Per exemple: laic però laïcisme; ar-caic però ar-ca-ït-zant, ar-ca-ït-zar; déu però de-ï-tat, de-ï-fi-car, de-ï-for-me; eu-ro-peu però eu-ro-pe-ït-zant, eu-ro-pe-ï-tat; fluid però flu-ï-di-tat, flu-ï-de-sa; he-roi però he-ro-ï-ci-tat; laic però la-ï-ci-tat. Convé notar que el sufix -isme (no l'arrel del mot que conté el sufix -isme) no duu mai dièresi. S'exceptuen els derivats amb el sufix -al, atès que es manté el diftong del mot primitiu: coital, col·loidal, esferoidal, fluidal, helicoidal, laical, romboidal, trapezoidal, etc., menys proïsmal i veïnal.

5. En la resta de casos, convé consultar el diccionari: decaïment, gratuït, rabiüt, suïcidi, veïnat; Raül, Suïssa...